Oído cocina: Una de contradiccions!

El ciberespai espanyol i català s'ha omplert des d'ahir d'una rabiosa febre "antipensionazo", tothom dóna la seva opinió, tothom parla i diu el que el seu cor i el seu cap li demanen. La ràbia i la contradicció es fan palès.

Un cop més, el -meu- sindicat ha tragat i ha arribat a un acord que, malgrat ser molt criticable, ells i elles han considerat el millor dels possibles al que es podia arribar. Es podia arribar a un millor acord? S'ha fet la negociació el millor que es podia? S'havien d'haver plantat i no signar res?... Aquestes i altres preguntes em ronden el cap i el pitjor de tot és que no conec la resposta.

La ràbia que passa per dins del meu cos només jo sóc capaç d'entendre-la, la contradicció a la que de nou m'hi veig abocat és evident, els companys i companyes que marxen ja farts de derrotes, i els que es reiteren en el perquè van marxar calen fons. Però malgrat tot, les forces segueixen intactes. He decidit no rendir-me, he decidit que si les coses van malament no és perquè ningú m'hagi venut si no perquè jo, i els i les meves companyes i camarades de lluita, no hem estat capaces de convèncer la suficient gent per provocar una mobilització prou potent com per aturar tan manifesta cabronada.

I és que sóc partidari de fer-me autocrítica abans de carregar contra els qui estan negociant, per poc que m'agradin els resultats que aconsegueixen, i penso que si no han estat capaços d'aconseguir res millor és -segurament- perquè no tenien totes les mans, caps i peus que calien darrera seu espitxant-los o passant-los per sobre si fos necessari per aconseguir quelcom millor.

Igualment entenc les crítiques i m'hi sumo a la campanya llençada pel meu moviment sociopolític de referència a nivell estatal: IU. El fet que entengui el perquè s'ha arribat a un acord amb aquestes característiques no implica que em quedi impassiu davant d'un negoci tant sobiranament injust. Estic fart de sacrificar drets perquè d'altres es puguin omplir les butxaques a mans plenes a base del que em pertoca, així que no callaré.

I sortiré al carrer, i aquesta tarda tornaré a anar a treballar, i demà em tornaré a reunir amb els i les camarades per canviar les coses que considerem injustes i així decidir, col·lectivament, el millor full de ruta per aconseguir les victòries que tant necessitem i de les que tant lluny ens trobem en aquest moment. La ràbia mai no és bona consellera, contràriament, el treball de formiga i la unitat d'acció acostumen a donar millor fruit que les rabietes i les grans accions estètiques.

Cal avançar, i la lluita col·lectiva és l'únic camí.