Sirius

martes, 18 de marzo de 2014

Las alegrías en la casa del pobre

Llevamos unas semanas duras -léase años- en la casa del pobre. Entiéndase por mi concepción de la casa del pobre, esa dicha popular que puede abarcar, tanto la residencia particular de cualquier persona no adinerada, como un partido, movimiento o espacio político, de tendencia más o menos siniestra sin importar demasiado ninguno en concreto.

El refranero popular nos dice que las alegrías en tan malogrado hogar duran poco. Pero cada vez más, me doy cuenta que lo que pasa es que las olvidamos, que las relegamos al cajón de lo prescindible, para ocuparnos de cuestiones más urgentes, más inmediatas y tristes. Lo cierto es, que se nos olvida demasiado a menudo porque luchamos. Y es que querid@s... no luchamos contra la troika, ni contra el bipartidismo, ni tan siquiera contra el sistema, luchamos por los nuestros, por sus alegrías y punto. 

Yo lucho por la alegría. Porque me gusta sentir la sonrisa que se me abre en la cara mientras subo las escaleras del tren y veo a un renacuajo gritar, con un churro de chocolate en la mano y la cara empastifada, mientras su madre, más feliz que la criatura, sube delante mio haciendo aspavientos juguetones. Porque es pronto, de día y puede disfrutar de su hijo y de su churro.
Lucho porque me encanta tomarme un vermut con una amiga en mi día de libranza, día que he escogido porque quiero, porque puedo y porque sí. Que alegría hacer lo que uno quiere con quien quiere. Que sensación al besar a quien te apetece besar, a quien quieres querer, ya sea por un rato, por años o por error, pero que gustazo de momento. Y que gusto luchar para repetirlo.

Se me ocurren pocas cosas mejores que hacer en la vida que luchar por ello, aunque por hacerlo tenga que repetir el refranero. Porque de la misma manera que no me imagino mi vida sin esos momentos, no me imagino no luchando por aquello que los hacen posibles.

Ojalá cada vez seamos más los que luchamos por algo y no contra algo. Las que no se contentan con migajas, porque quien gestiona miserias no lucha por la alegría, lucha contra la tristeza. Que vida de mierda vivir con miedo a pasarlo mal, tomar la decisión de la renuncia cuando hay tanto que ganar y cada vez menos que perder. Mientras esto exista, las alegrías duraran poco en la casa del pobre Porque por lo menos yo, seguiré luchando por la alegría, por la felicidad de los míos, de la gente con clase. A pesar de lo que sea, a pesar de quien sea.

domingo, 2 de marzo de 2014

Una oportunitat... Perduda?

Sembla que hem perdut una oportunitat... Aquesta és la lectura personal que faig respecte l'elecció ahir de la candidatura de Izquierda Unida per les eleccions europees. Ara caldrà dilucidar amb el debat col·lectiu, si el que hem perdut és una oportunitat o quelcom més important. Endreço algunes reflexions al voltant d'això, per aportar una perspectiva més a un debat, que molts i moltes companyes tindrem aquests dies en marcs orgánics, bars i carrers amb cerveses i cafés a la mà.

Que ens deixa veure en primera instància aquesta llista de noms i de persones, de pluralitat d'organitzacions que s'ha conformat?

En primer lloc, que encara i a aquestes alçades de la destrucció del pacte de classes, ens estem mirant més el melic que la realitat que ens envolta, fet que ens porta a que elaborem llistes en funció de les majories internes, en lloc de fer allò que venim a fer: política.
Que preferim repetir velles formules -i candidats- que arriscar en una aposta cap a una nova forma d'entendre les conteses electorals, més al servei de les lluites i del projecte polític que tenim, i no en gestionar les miseries del sistema.
Que hem forjat bones i necessaries aliances amb altres forces d'esquerres, que ens permeten sumar més i ampliar la nostra base electoral, empenyent cap a la construcció d'un front d'esquerres. Un front que pel que sembla, algunes persones donen per acomplert, o són del parer que ens hem de seure a esperar que, aquelles organitzacions polítiques que manquen en el nostre front, s'agenollin i vinguin a demanar-nos un lloc a la nostra llista: "porque la siriza española ya existe y es IU". En lloc de veure que aquest nou espai, l'hem de construir entre tots, i tots hem de fer esforços perquè això sigui.

Básicament, el que dona a entendre aquesta llista, és que una part important de les persones que lideren el projecte de IU no comparteixen el meu anàlisi de la realitat, del moment polític i de la táctica a seguir per enderrocar el régim (que és el projecte del PCC i els CJC) i, que per tant, no entenen igual que jo que és un front d'esquerres i la teorització del nou espai. Que no comparteixen el que vol dir la república catalana (del 99%) i el que comporta, per l'enriquiment de la teoria i model d'estat federal. Que no veuen necessaria la ruptura democrática per acabar amb el régim de la segona restauració borbónica.
Tampoc comprenen que les eleccions, no són més que un altaveu i un front més de lluita, perquè aquestes institucions són inservibles pel nostre projecte polític i impossibles de gestionar de manera coherent amb les nostres idees.

Però això ja està fet, ara cal valorar, pensar molt bé i en fred quina és la millor forma de portar el nostre projecte polític a la práctica. Se, que a IU hi ha una bona part (no sé si majoritaria) de gent que pensa com jo. Sabem, que els canvis polítics i els cops de timó a les organitzacions són possibles (nosaltres en som un exemple), i el que és més important, estic convençut de que el projecte polític que defenso és coherent, potent i tremendament modificable, ampliable i succeptible de ser enriquit. Valorem doncs, des del coneixement i el debat col·lectiu, quin ha de ser el full de ruta d'ara en endavant.

L'elecció d'aquesta llista, implica molt més que unes eleccions europees, implica el futur d'un projecte que és el meu i el de molta gent.